Natàlia Sanahuges

La meva família sempre s’ha dedicat a la venda de vi i jo m’he fet gran jugant entre les bótes velles que hi havia als baixos de casa, on una corrua de gent del poble venia a omplir la seva ampolla o la seva garrafa del vi nostre de cada dia.

 

Gairebé sempre hi havia dones, a banda i banda del taulell. La meva mare o la meva iaia, en un costat, i a l’altre mil-i-una cares femenines: rialleres, resignades, callades, apressades, xerraires, misterioses…

 

Les recordo totes, gairebé, i quan hi penso la imatge que tinc de cadascuna d’elles se’m barreja amb l’aroma del vi que compraven: el blanc afruitat, el negre més jove, el vell de la bóta del racó, el ranci més solemne, la mistel·la més olorosa… “És la teva magdalena de Proust”, va dir-me fa poc un amic. I potser sí.

 

Allò que no dubto, però, és que si pinto dones i vins –i sempre torno a fer-hi cap, per molt que vagi encetant d’altres camins artístics- és per aquella infantesa meva a la botigueta dels baixos de casa, a la plaça porxada del poble, on la mare em donava pà, vi i sucre mentre la senyora Carme, la Consuelo o la Pepita de l’Engràcia feien escarafalls en veure com m’anava fent gran (massa depressa, en la seva opinió).

 

Fa molts anys que pinto ‘Les dones del vi’. Em surten totes molt grosses, per norma general, i fins i tot en això suposo que hi té alguna cosa a veure la mirada de la nena de la bodega perquè posats a dir la veritat, quan jo era un esquitx, a mi totes aquelles clientes fidels em semblaven donasses descomunals, gegantines, amb uns pits inabastables.

 

Tot i que no me’n puc estar, de pintar dones, també he pintat moltes altres coses, afortunadament, i sempre ho he fet des de la senzillesa de les línies, les taques i els colors més bàsics, sense grans complicacions, com sóc jo o com m’agradaria que em veiessin: com aquella xiqueta que segueix jugant al seu aire, al terra de la botigueta familiar, mentre la vida gira al seu voltant.

 

De vegades penso que potser, a la vida, no he fet res més que pintar com si fos un joc, sense aspirar a gaire cosa més. I potser també sigui per això que em fa tan feliç haver guanyat alguns premis, haver exposat en diferents països o que la meva obra hagi viatjat als Estats Units, Suïssa, França o Anglaterra i que ho hagi fet sorgint d’un univers molt petit que encara fa olor de vi vell. De vi bo.

 

Radiografia del Toni Orensanz, un bon amic!